Mai te'n aniràs :)

"Perdre un conegut és trist, perdre un amic és dur, perdre el millor amic es molt difícil i perdre la parella pot arribar a ser una tortura al llarg del temps. I com et sents quan ho perds tot alhora?"

Paraules que vaig escriure ara ja fa bastant temps, intentant treure'm el sentiment de culpa que m'envaïa per dins, sense deixar ni gota d'esperança, oblidant-me per complert què m'havia fet forta i el motiu pel qual jo ho era. El destí va ser cruel, va emportar-se l'únic àngel que quedava a terra...

La meva intenció no és tenir un record perdut d'ell, petit, trist i insignificant, jo vull un record alegre, constant i feliç, on es vegi tot el que vas arribar a fer per mi i tot el que sóc capaç de fer perquè tothom sàpiga quant t'he arribat a estimar.

Tot va començar ara fa uns nou anys, quan era feliç, sense cap problema ni res que evités que jo fos feliç, sense rastre d'allò que anomenaven tristesa. Encara recordo quan no em creies quan t'explicava que eres molt important per mi, i reies, alegre, de cada cosa que deia, per patètica que fos.

Ruben, cinc lletres que m'omplien m'omplen i m'ompliran per sempre, inconscientment del temps que passi, o de la gent que trepitgi el meu cor. Sincerament m'és igual el que la gent pensi de tu, jo t'he anat recordant, i he fet el que devia, ensenyar-li al món tot el que tu em vas ensenyar en el seu moment.

"No tot és perdut, lluita pel que vols i obtindràs el teu resultat."

No val la pena martiritzar-te pel que no volies que hagués passat, un petó, una mirada intensa, una carta plena de sentiments, un record oblidat...

El que si que busco amb forces, es poder venjar-me pel que et van fer, poder mirar la cara del desgraciat amb vida que m'ha destrossat part de la meva, però en part seria pitjor, jo l'únic que vull és saber que tu estàs bé, sense preocupacions, refugiat de tot el mal i contemplant-me des de dalt, donant-me ànims i guiant-me per aquell etern camí que un dia vam prometre que caminaríem junts.

I sempre em quedaré amb la frase que una persona molt important em va dir ara ja fa un temps:

"Recorda-ho sempre, ell se'n va anar estimant-te"

Esperanza ♥

Es tan cruel la lejanía,

que sólo me queda idealizarte

y soportar el día a día

con tal de no olvidarte.

Vivo de un sueño muerto

alimentándose de mi alma,

vivo con un corazón abierto

que va vagando con calma.

Sobrevivo con ilusión de verte,

para poder volver a sonreír.

Sobrevivo con el sueño de tenerte

para poder al fin vivir.

Dicen que todo lo que sube baja,

que lo que viene se vuelve a ir,

que el amor a veces no es nada

y que quizás me vuelva a rendir.

La fuerza que un día tuve,

por esperanzas la desperdicié,

desapareció como una nube

y sé que jamás la encontraré.

She's the one

Poques persones m'han ensenyat que és estimar com tu, gràcies als teus petits detalls he pogut sobreviure dia rere dia, i encara que per a altres siguin simples cursilades, a mi m'omple el cor el fet de saver que la distància que ens separa mai serà un obstacle. T'estimo :)

Records de l'infància

Ahir, remenant el meu armari, vaig trobar una caixa, quan la vaig obrir, un centenar de records em van envair la ment.  La caixa, era plena de alegries, també de moments tristos, però el que predominava, eren aquelles  tardes meravelloses incrustades en una simple fotografia. Vaig recordar-me de les infinites tardes que passava envoltada de els meus amics de la infància, sense preocupacions ni maldecaps.

També em va envair una certa nostàlgia, ja  que moltes de les cares que em van acompanyar en aquells moments, s’havien esvaït de la meva vida. Unes van seguir  el seu propi camí, i d’altres, van canviar. Però res ni ningú, podrà trencar aquest meravellós record que consta en el meu cor.

L'adolescència

El desembre ha arribat, ja és aquí, mai hagués pensat que l'odiaria tant. Cada pas que fas a la vida, creixes, i, si, he crescut. Tot ha canviat, la meva innocència ha desaparegut per complert, la nena que tenia dins, s'està transformant. Tot el que abans em feia feliç, ara sol ser indiferent per mi, i tot el que abans no m'afectava, ara es converteix en tot un món. Al conjunt de tots aquest canvis, els anomenen adolescència. Adolescència? Quina paraula més estranya, ho és tot, i no és res, és gran, i és petita, és bona, i és dolenta, però no es eterna. Doncs si no és eterna, que se'n vagi, l'he conegut, i no hem connectat gaire bé, ja pot anar-se'n, lluny, molt lluny, que mai més la torni a veure. En aquests moments, tothom de la meva edat, 14-15 anys, acostumen que les úniques persones que els entenen, son els amics. Sí, potser estan en lo cert, però, per sort o per desgràcia, jo tinc a ma mare, qualsevol diria que sóc una noia mimada (que tampoc ho nego..),  però, jo, he sabut apreciar el que tinc, i el que sóc, i tot el que sóc, és gràcies a ella. Abans dels deu anys, una mare ho és tot, la millor amiga, la protectora, la professora pas a pas, però sembla, que a partir dels dotze anys, quan comencem l'institut, apareix una boira que fa oblidar-ho tot, i canviar radicalment la postura, canviem 360 graus, i ens hi posem completament en contra, tots aquells arguments per apreciar-la, per culpa de influències dels amics, o del propi ambient, en el qual vols créixer de cop i volta. Però almenys jo, vaig saber reaccionar, s'ha de saber quan dir prou, i jo vaig tenir el valor per fer-ho. Encara que també sé que encara he de passar uns quants anys més per poder parlar del cert de això, però confio en que mai res canviarà.