dissabte, 18 de desembre del 2010

Records de l'infància

Ahir, remenant el meu armari, vaig trobar una caixa, quan la vaig obrir, un centenar de records em van envair la ment.  La caixa, era plena de alegries, també de moments tristos, però el que predominava, eren aquelles  tardes meravelloses incrustades en una simple fotografia. Vaig recordar-me de les infinites tardes que passava envoltada de els meus amics de la infància, sense preocupacions ni maldecaps.
També em va envair una certa nostàlgia, ja  que moltes de les cares que em van acompanyar en aquells moments, s’havien esvaït de la meva vida. Unes van seguir  el seu propi camí, i d’altres, van canviar. Però res ni ningú, podrà trencar aquest meravellós record que consta en el meu cor.

divendres, 17 de desembre del 2010

L'adolescència

El desembre ha arribat, ja és aquí, mai hagués pensat que l'odiaria tant. Cada pas que fas a la vida, creixes, i, si, he crescut. Tot ha canviat, la meva innocència ha desaparegut per complert, la nena que tenia dins, s'està transformant. Tot el que abans em feia feliç, ara sol ser indiferent per mi, i tot el que abans no m'afectava, ara es converteix en tot un món. Al conjunt de tots aquest canvis, els anomenen adolescència. Adolescència? Quina paraula més estranya, ho és tot, i no és res, és gran, i és petita, és bona, i és dolenta, però no es eterna. Doncs si no és eterna, que se'n vagi, l'he conegut, i no hem connectat gaire bé, ja pot anar-se'n, lluny, molt lluny, que mai més la torni a veure. En aquests moments, tothom de la meva edat, 14-15 anys, acostumen que les úniques persones que els entenen, son els amics. Sí, potser estan en lo cert, però, per sort o per desgràcia, jo tinc a ma mare, qualsevol diria que sóc una noia mimada (que tampoc ho nego..),  però, jo, he sabut apreciar el que tinc, i el que sóc, i tot el que sóc, és gràcies a ella. Abans dels deu anys, una mare ho és tot, la millor amiga, la protectora, la professora pas a pas, però sembla, que a partir dels dotze anys, quan comencem l'institut, apareix una boira que fa oblidar-ho tot, i canviar radicalment la postura, canviem 360 graus, i ens hi posem completament en contra, tots aquells arguments per apreciar-la, per culpa de influències dels amics, o del propi ambient, en el qual vols créixer de cop i volta. Però almenys jo, vaig saber reaccionar, s'ha de saber quan dir prou, i jo vaig tenir el valor per fer-ho. Encara que també sé que encara he de passar uns quants anys més per poder parlar del cert de això, però confio en que mai res canviarà.