El desembre ha arribat, ja és aquí, mai hagués pensat que l'odiaria tant. Cada pas que fas a la vida, creixes, i, si, he crescut. Tot ha canviat, la meva innocència ha desaparegut per complert, la nena que tenia dins, s'està transformant. Tot el que abans em feia feliç, ara sol ser indiferent per mi, i tot el que abans no m'afectava, ara es converteix en tot un món. Al conjunt de tots aquest canvis, els anomenen adolescència. Adolescència? Quina paraula més estranya, ho és tot, i no és res, és gran, i és petita, és bona, i és dolenta, però no es eterna. Doncs si no és eterna, que se'n vagi, l'he conegut, i no hem connectat gaire bé, ja pot anar-se'n, lluny, molt lluny, que mai més la torni a veure. En aquests moments, tothom de la meva edat, 14-15 anys, acostumen que les úniques persones que els entenen, son els amics. Sí, potser estan en lo cert, però, per sort o per desgràcia, jo tinc a ma mare, qualsevol diria que sóc una noia mimada (que tampoc ho nego..), però, jo, he sabut apreciar el que tinc, i el que sóc, i tot el que sóc, és gràcies a ella. Abans dels deu anys, una mare ho és tot, la millor amiga, la protectora, la professora pas a pas, però sembla, que a partir dels dotze anys, quan comencem l'institut, apareix una boira que fa oblidar-ho tot, i canviar radicalment la postura, canviem 360 graus, i ens hi posem completament en contra, tots aquells arguments per apreciar-la, per culpa de influències dels amics, o del propi ambient, en el qual vols créixer de cop i volta. Però almenys jo, vaig saber reaccionar, s'ha de saber quan dir prou, i jo vaig tenir el valor per fer-ho. Encara que també sé que encara he de passar uns quants anys més per poder parlar del cert de això, però confio en que mai res canviarà.
